La Gent Gran : UN FET LUCTUÓS

Actualitat

Economia

Salut

Oci

RSS

Assumpció Batalla | Actualitzat el 22/09/2011 a les 12:22

UN FET LUCTUÓS

Pels que no ens coneixeu, diré que els habitants del Pallars ens caracteritzem per la noblesa, recel, i bonhomia. I totes aquestes qualitats i defectes encara eren més aferrades si aquests pobletans residien en un entorn rural allunyat de civilització i que amb prou feines havien anat a escola i el seu horitzó girava al voltant de la masia i per companyia els animals a qui cuidaven per treure’n algún profit. Quan això passava era a principis del segle passat sense mitjans de comunicació, ni locomoció, per aquestes persones el seu món eren les terres que conreaven i les bèsties que els ajudaven. Així doncs petits i grans tots tenien la mateixa missió, procurar-se el pa de cada dia treballant de sol a sol.

Doncs el succés va passar en un mas, que per la seva situació geogràfica és el centre de convergència de tres comarques, Pallars Jussà, Noguera i Alt Urgell. Aquestes contrades eren ruta obligada pels comerciants d’animals que anaven a fer tractes a la fira de Sant Andreu a Organya o pels qui fugien desertors cap a Andorra. La culpa de tot plegat, la van tenir uns gitanos nòmades, abans ho eren quasi tots, que cada any quan anaven a fira al passar pels voltans de l’hisenda d’aquests tres o quatre germans solitaris i solterons. Muntaven el seu campament i durant uns dies allà hi feien “parada i fonda” i com qui no vol la cosa, per alleugerir la feina als amos de la masia, s’atansaven a l’abeller a prendre-li la mel. Ja cansats d’aquests furts que es repetien cada tardor, es varen queixar a la Guàrdia Civil, doncs quan anaven a patrullar pel terme quasi sempre els visitaven per saber com es trobaven i de passada fer una “queixalada” amb pernil formatge, pa i vi, àpat que els ajudava a suportar les llargues caminades. La benemèrita els aconsellà que els atemorissin amb un parell de trets d’escopeta, la qual cosa fou creguda i executada al peu de la lletra.

El dia que es van atalaiar que els calés s’instal·laven a la rodalia, aquella nit ja no van dormir, sinó que estaven a l’aguait dels passos que feien els nouvinguts i quan un es va apropar a l’abeller, el van saludar amb un tret, tant directe que li va causar la mort. Tot seguit, seria de matinada, l’autor es va posar en camí i unes dues hores mes tard arribava amb l’arma al coll al quarter dels Civils per declarar la “cacera”. Aquest en rebre’l i fer-li l’atestat no sabien com pal·liar la declaració per por de les conseqüències que li representarà tot i que els gitanos havien dit en un principi que havia estat un accident.

L’home amb la bondat i la senzillesa que el caracteritzava responia a les preguntes ras i clar. Deia el guàrdia instructor: -Vostè, oi que no el volia tocar, sols esporuguir-lo? Ell responia que “ben dret que l’havia apuntat”. No hi va haver forma d’atenuar l’homicidi. Jo recordo que va fer ressò al funeral fet en diumenge i de la caixa de zinc amb que es van emportar el difunt.

Aquest bon jan va ser condemnat a passar-se uns quants anys a la presó de Lleida, quedant palès que la seva culpa era conseqüència d’un desafortunat i malentès consell que li havien donat. El meu pare, a l’igual que l’altra gent, en ser veí del poble els va commoure aquella sentència que va portar un infeliç a la “garjola”.

A la primera ocasió que va tenir el pare va voler anar a visitar-lo per donar-li consol. Li va comprar tabac i algunes altres carallades, però el disgust va ser gros quan el funcionari li va dir que si no era familiar directe no li era permès veure’l. Ara bé, que li digués el nom i l’obsequi li seria entregat. Quina sorpresa!! En dir-li qui era, el carceller va exclamar: El Barret?? I va obrir una porta rere seu cridant que a la recepció el demanaven. Llavors, l’angoixat va ser el visitant que no atisbava a dir-li res, tant sols plorar de l’emoció. I és que era tant bondadós i noble que desde feia temps a la cel·la sols hi dormia i durant el dia feia encàrrecs i feines que li assignaven.

Així doncs, els consells malgrat rebre’ls de franc ens poden costar molt cars!!!

Imprimir