RSSTREBALLANT LA MEMÒRIA
Els avis tornen al “cole”
A punt de
començar el curs escolar, la gent gran que participa als tallers d’entrenament
de la memòria també prepara el seu quadern, l’estoig amb el llapis, la goma, la
maquineta, el boli, i treuen punta als colors que utilitzaran al seu “cole” de
la memòria.
La memòria és
com una enorme àrea d’emmagatzematge, aquest traster on es guarden tots els
articles que de moment no utilitzem. Està atapeïda de noms, de dates, de
records, de les experiències de tota una vida. Res ha desaparegut. El problema,
de vegades, és trobar-ho.
Amb l’edat es
van debilitant els sentits, la vista, l’oïda, la sensibilitat tàctil, la
rapidesa de reaccions, d’aprenentatge, l’atenció, la retenció de nova
informació. Però no tothom envelleix igual i és un mite considerar la vellesa
com a sinònim de malaltia. Hi ha alguns condicionants que afecten la memòria:
-
Negativament: la rutina, el desinterès, la falta d’atenció, l’ansietat,
l’estrès, els medicaments, els problemes físics, econòmics o familiars, la
falta d’exercici mental i, sobre tot, l’aïllament.
-
Positivament: la motivació, la salut física, el benestar psicològic i
familiar, el reforç intel·lectual, la relació i la comunicació amb altres
persones del seu entorn.
Per a mantenir-se
mentalment flexibles, és important fer activitats que ho treballin a nivell
individual, com ara llegir i escriure, fer sopes de lletres i mots encreuats;
però també participar en grups com els tallers de desenvolupament de la
memòria. Els parlaré de la meva experiència.
Els “tallers de memòria i vivències” per a gent gran
Són activitats
que pretenen fer conèixer el procés d’envelliment cognitiu, trencar tòpics i
tranquil·litzar la gent gran. El fet de fer-se en grup afavoreix les relacions
interpersonals dels participants, disminuint la sensació de solitud. En
general, exerciten el llenguatge i la fluïdesa verbal, l’agudesa sensorial,
estimulen la curiositat i l’interès pels esdeveniments actuals i promouen
l’envelliment actiu, amb l’objectiu principal de fomentar l’autonomia i la
qualitat de vida. Però també ajuden a reforçar la pròpia identitat i, sobretot,
són una bona excusa per gaudir del temps lliure i crear nous vincles.
En els tallers
es practica la percepció espaial i temporal, es fan associacions, repeticions,
llenguatge, càlcul senzill, tècniques de relaxació, d’evocació, sensorials...
El més important al començament, quan no es coneixen, és crear un ambient
d’empatia, relaxat, on ningú es senti avergonyit ni inferior perquè no entengui
o no sàpiga fer els exercicis. Es fan activitats que cohesionen el grup, que
els ajuden a sentir-se’n integrats, a aprendre a treballar en equip, i que els
són útils desprès de finalitzar el taller. També practiquen el saber escoltar i
respectar els torns de paraula, i s’intenten equilibrar els nivells diferents
d’aprenentatge, que van des de persones analfabetes a d’altres que tenen
estudis diversos.
Els anomeno
“tallers de memòria i vivències” perquè pretenc que les activitats no siguin
només exercicis de tipus intel·lectual, sinó que tot el que facin els produeixi
cert ressò, que els provoqui emocions, que no els deixi indiferents, que els
motivi, i, sobretot, que sigui un intercanvi d’experiències i d’aprenentatge
mutu, tant per a ells com per a mi. Per això comencem cada sessió fent
respiracions, relaxació, visualitzacions o concentració, per tal de preparar i
buidar la ment de tots els neguits que portem de casa, i refrescar-la per poder
abocar-li les matèries a treballar aquest dia. Al principi es sorprenen; al
segon dia ho esperen amb il·lusió i en gaudeixen força
Per acabar,
vull compartir la valoració d’alguns participants (es transcriu tal i com ho
van fer ells):
“Oblidem les ulleres, no recordem sants ni
aniversaris, se’ns obliden moltes paraules, per això és necessari exercitar la
memòria amb classes que ens fan fer exercicis numèrics, paraules encreuades,
dibuixos, etc. També ens ajuden a dialogar amb els companys, a fer noves
amistats, a comentar els exercicis fets a casa...”
“Me cuesta abrirme a los demás, y este curso
me ha servido para perder el miedo a hacer el ridículo. Empezamos con la
relajación que es muy positiva, he repasado cálculo, estamos aprendiendo a
memorizar, que es lo que más me cuesta, solo me acuerdo de lo primero y lo último.
También me ha recordado a mi niñez, éramos tan felices con tan poco... Gracias
por hacernos pasar tan buen rato y hacernos “sentir jóvenes”.
UN FET LUCTUÓS
Pels que no ens coneixeu, diré que els habitants del Pallars
ens caracteritzem per la noblesa, recel, i bonhomia. I totes aquestes qualitats
i defectes encara eren més aferrades si aquests pobletans residien en un entorn
rural allunyat de civilització i que amb prou feines havien anat a escola i el
seu horitzó girava al voltant de la masia i per companyia els animals a qui
cuidaven per treure’n algún profit. Quan això passava era a principis del segle
passat sense mitjans de comunicació, ni locomoció, per aquestes persones el seu
món eren les terres que conreaven i les bèsties que els ajudaven. Així doncs
petits i grans tots tenien la mateixa missió, procurar-se el pa de cada dia
treballant de sol a sol.
Doncs el succés va passar en un mas, que per la seva
situació geogràfica és el centre de convergència de tres comarques, Pallars
Jussà, Noguera i Alt Urgell. Aquestes contrades eren ruta obligada pels
comerciants d’animals que anaven a fer tractes a la fira de Sant Andreu a
Organya o pels qui fugien desertors cap a Andorra. La culpa de tot plegat, la
van tenir uns gitanos nòmades, abans ho eren quasi tots, que cada any quan
anaven a fira al passar pels voltans de l’hisenda d’aquests tres o quatre
germans solitaris i solterons. Muntaven el seu campament i durant uns dies allà
hi feien “parada i fonda” i com qui no vol la cosa, per alleugerir la feina als
amos de la masia, s’atansaven a l’abeller a prendre-li la mel. Ja cansats
d’aquests furts que es repetien cada tardor, es varen queixar a la Guàrdia
Civil, doncs quan anaven a patrullar pel terme quasi sempre els visitaven per
saber com es trobaven i de passada fer una “queixalada” amb pernil formatge, pa
i vi, àpat que els ajudava a suportar les llargues caminades. La benemèrita els
aconsellà que els atemorissin amb un parell de trets d’escopeta, la qual cosa
fou creguda i executada al peu de la lletra.
El dia que es van atalaiar que els calés s’instal·laven a la
rodalia, aquella nit ja no van dormir, sinó que estaven a l’aguait dels passos
que feien els nouvinguts i quan un es va apropar a l’abeller, el van saludar
amb un tret, tant directe que li va causar la mort. Tot seguit, seria de
matinada, l’autor es va posar en camí i unes dues hores mes tard arribava amb
l’arma al coll al quarter dels Civils per declarar la “cacera”. Aquest en
rebre’l i fer-li l’atestat no sabien com pal·liar la declaració per por de les
conseqüències que li representarà tot i que els gitanos havien dit en un
principi que havia estat un accident.
L’home amb la bondat i la senzillesa que el caracteritzava
responia a les preguntes ras i clar. Deia el guàrdia instructor: -Vostè, oi que
no el volia tocar, sols esporuguir-lo? Ell responia que “ben dret que l’havia
apuntat”. No hi va haver forma d’atenuar l’homicidi. Jo recordo que va fer
ressò al funeral fet en diumenge i de la caixa de zinc amb que es van emportar
el difunt.
Aquest bon jan va ser condemnat a passar-se uns quants anys
a la presó de Lleida, quedant palès que la seva culpa era conseqüència d’un
desafortunat i malentès consell que li havien donat. El meu pare, a l’igual que
l’altra gent, en ser veí del poble els va commoure aquella sentència que va
portar un infeliç a la “garjola”.
A la primera ocasió que va tenir el pare va voler anar a
visitar-lo per donar-li consol. Li va comprar tabac i algunes altres
carallades, però el disgust va ser gros quan el funcionari li va dir que si no
era familiar directe no li era permès veure’l. Ara bé, que li digués el nom i
l’obsequi li seria entregat. Quina sorpresa!! En dir-li qui era, el carceller
va exclamar: El Barret?? I va obrir una porta rere seu cridant que a la
recepció el demanaven. Llavors, l’angoixat va ser el visitant que no atisbava a
dir-li res, tant sols plorar de l’emoció. I és que era tant bondadós i noble
que desde feia temps a la cel·la sols hi dormia i durant el dia feia encàrrecs
i feines que li assignaven.
Així doncs, els consells malgrat rebre’ls de franc ens poden
costar molt cars!!!
Veure més noticiesOpinió
Amb el suport de la Generalitat de Catalunya
